Què hem de saber a l’hora de posar límits als nostres fills

Educació i límits són dues paraules indissociables. Pujar els fills amb uns límits clars des de la primera infància equival a oferir-los unes eines emocionals per a tota la vida, ja que els ajudaran a formar-se com a persones centrades i respectuoses i els permetrà reconèixer l’autoritat -que no l’autoritarisme- dels adults.

Aquestes són algunes de les conclusions a què han arribat les expertes consultades després de més de dues dècades d’experiència atenent la petita infància.

La psicòloga infantil Laia Delriu dirigeix la llar d’infants Dintell de Barcelona, un centre amb 40 anys de vida especialitzat en la canalla de 0 a 3 anys. Delriu, a més, és mare de dues nenes, i afirma que “cal que els límits estiguin molt presents des del naixement per ajudar a formar la personalitat dels nens, i que sàpiguen de ben petits que les frustracions existeixen: els límits han de ser molt clars des de petits”. La psicòloga reflexiona que l’educació “té un paper clau en tot això”. “Avui dia es viu un excés de permissivitat i sobreprotecció dels fills”, explica Delriu, que alerta que cal anar amb compte “perquè tot el que no es treballa de ben petits després porta conseqüències, i en alguns casos greus, com els trastorns de la personalitat”.

“Els límits que no s’han treballat a la infància tornen a brollar després a l’adolescència amb força, i és aleshores quan ja no hi som a temps”, adverteix l’experta, que explica que en certs casos es pot parlar de la síndrome del nen emperador, és a dir, d’infants “tirans que després es tornaran adolescents agressius”. “Aquests nens no han interioritzat els límits de manera clara, i els costa molt acceptar normes.

Nen somrient i nena amb cara d'enfadada

Nen somrient i nena amb cara d’enfadada

A més, s’hi afegeix que són incapaços d’assumir frustracions. Es tornen molt egoistes i poc empàtics. En el fons, són nens que acostumen a ser molt dependents”, assenyala. “No s’ha de tenir por a dir no als fills. Hi ha pares que es pensen que els estimaran menys o que la negativa els passarà factura”. I és completament al contrari.

Rutina i paciència

La rutina i la paciència són ingredients bàsics a l’hora de preparar la maleta dels límits i les normes. La pedagoga i terapeuta familiar Cristina Garcia, autora de la guia El método de la paciencia con hijos, publicat per Edúkame, reconeix: “Vivim en una societat en què la pressa i l’exigència ens acompanyen en totes les situacions de la vida. Volem resultats immediats en la parella, la professió, la malaltia i també amb els fills. La paciència és una pràctica que s’ha d’anar cultivant, però ha de sortir de dins teu. Per guanyar-ne amb els nostres fills, el canvi ha de venir primer dels pares i no a la inversa”.

Reconeix que en la petita infància ens cal una dosi extra. “Especialment als 2-3 anys, els nens no fan malifetes per fer-te mal, senzillament estan explorant el món i forma part del procés evolutiu. No els etiquetis dient que són mandrosos, desobedients, lents, desafiants… El nen està creixent i prova els propis límits, i el que necessita dels pares són pautes clares amb seguretat, amor i constància. Hem d’acompanyar-los en la frustració”.

Garcia defensa els límits clars, però adverteix que els pares i els educadors s’han d’adaptar a les capacitats de l’edat de la criatura i no han de perseguir la perfecció. Ho exemplifica: “Si demanes a un infant de tres anys que reculli les joguines, no esperis que ho faci en cinc minuts i tot perfecte. L’has de motivar, fer-ho com un joc, implicar-t’hi i deixar-li un temps adaptat a les seves capacitats”. “Tenir expectatives superiors al que els nens necessiten no només porta a perdre la paciència amb facilitat, sinó que genera molta frustració i emprenyament”, lamenta Garcia.

Delriu detalla que els infants, des de nadons, comencen a aprendre els diferents registres, què poden fer amb cada persona (amb els avis això, amb els pares allò, amb la mestra allò altre…). “Aprenen molt ràpid i tenen una capacitat camaleònica per adaptar-se. Per tant, poden aprendre ràpidament on hi ha un límit i que s’ha de respectar”.

Proposa establir les normes i els límits en els tres primers anys de vida de la criatura. “L’adult ha d’estar convençut i creure fermament en aquell límit. Si hi ha dubte, allò trontollarà. Cal ser constants i rutinaris en pautes de son, de menjar… fins que aquella norma o límit queda interioritzada”. Però alerta: “L’excés de rigidesa també genera nens angoixats que no estan preparats per als imprevistos o els canvis de plans, i això tampoc és bo”. Cal trobar, doncs, un equilibri. “Cal posar pocs límits, però clars i concisos. Límits que difícilment seran reversibles, tot i que ha d’existir una certa elasticitat, però val la pena ser ferms en alguns objectius a treballar”, aconsella.

Autonomia de l’infant

La psicòloga considera important treballar l’autonomia des de petits. És bo que “adquireixin responsabilitats i entenguin que les coses tenen un esforç. També que entenguin la diferència entre un comportament adient, que hi ha de ser perquè sí, i un premi”.

Delriu i Garcia coincideixen que no s’ha de premiar els nens per accions que han de fer perquè els toca, perquè formen part de la rutina familiar o educativa. “No s’ha d’utilitzar el xantatge perquè facin les coses. Hi ha certes normes que s’han de complir. Igual que hi ha certs límits que no es poden sobrepassar”, argumenten totes dues.

Per a Delriu és “molt important no donar-los el que volen i demanen de manera immediata”. “D’aquesta manera aprendran a tolerar les frustracions i a controlar els seus impulsos. Cal que l’infant aprengui a esperar, a ser pacient. Cal donar-los temps. Si veuen una joguina que els agrada, no s’ha de comprar de seguida, sinó esperar a una data assenyalada, que quedi clar que es tracta d’un fet extra”, conclou.

Accés a la font de consulta:

Límits: eines per a la vida. Diari ARA. [Data de consulta: 06/05/2016]

Aprèn més sobre valors en la infància a través de:

Logo FAROS Sant Joan de Déu

Claus perquè els teus fills creixin sense complexos

Seguretat en ells mateixos: aquest és un dels millors antídots per evitar que els teus fills creixin sense patir cap tipus de complexe. I, al mateix temps, que tampoc els fomentin entre els seus companys.

Per això, a més, has d’estar pendent de l’evolució dels petits, especialment al voltant dels sis anys, quan comencen a prendre consciència d’ells mateixos. Precisament aquesta edat coincideix amb els inicis de l’educació infantil, que implica majors nivells d’exigència intel·lectual.

Com detectar els complexes

Els símptomes dels complexos poden ser diversos i, en ocasions, subtils, encara que amb efectes destacables. Per això, els experts recomanen observar als nens per comprovar canvis en les conductes com els següents:

  • Presten molta atenció al físic.
  • Estan més callats o seriosos.
  • Comencen a mostrar rebuig a anar a l’escola o a acudir a festes com aniversaris de companys i activitats extraescolars.

Però l’abast dels complexos pot ser més notable i arribar a afectar el rendiment escolar o a la conciliació del son.

Fomentar l’autoestima

Afavorir l’autonomia i autoestima dels teus fills és una clau fonamental perquè ells siguin forts davant de qualsevol atac del seu entorn.

Has d’ajudar-los a que siguin independents en la realització de tot tipus d’activitats i a que prenguin consciència de les seves característiques, especialment d’aquelles que podrien ser objecte de burla o origen d’algun malnom com és el cas de trets físics assenyalats, manca d’habilitats o problemes en la parla, sense oblidar qüestions vinculades a l’estil o la condició econòmica com el tipus o marca de la seva roba i complements.

Tot pot influir i és bàsic que ells sàpiguen captar sempre el costat positiu de la seva persona i dels seus companys. Així, pots recórrer a ídols infantils per reconfortar els petits sobre possibles punts febles. Un exemple habitual és el d’Harry Potter, un heroi amb una cicatriu a la cara i necessitat d’ulleres.

Per aquesta raó és clau que siguis capaç de crear els entorns de creixement personal, evitant comparacions que puguin ocasionar malestar i intentant lloar les seves virtuts, sempre amb bon humor. També trobar espais i moments per al coneixement d’ells mateixos, dels seus semblants amb la resta de membres de la família, de les característiques que els defineixen, de possibles punts febles -per exemple, l’inici d’ús d’ulleres o, més endavant, en edats preadolescents, els canvis de veu en els nois o el creixement de pits en les noies-, per tal d’estimular la seva confiança.

Com més autoestima es creï des de la llar, més resistents seran els teus fills davant les agressions del seu voltant tant a l’escola, com en altres entorns de socialització. 

Reforçar els víncles familiars

Per prevenir episodis de complexos, has de dedicar temps als teus fills. Sense presses, establint les converses al ritme que ells necessiten per obrir-se i, així, podràs saber si està patint aquest problema, que es pot manifestar a través de diversos símptomes o fins i tot no mostrar-se i, no obstant això, causar efecte en els teus petits a curt i llarg termini. La conformació d’aquest vincle entre pares i fills s’ha d’anar forjant des d’edats molt primerenques.

És molt recomanable que escoltis als teus fills de manera activa, és a dir, utilitzant també el llenguatge no verbal: posar-te a la seva alçada, seure al seu costat, agafar-los les mans, mirar-los als ulls… i intentar evitar interferències de telèfons mòbils, ordinadors, televisions, etc. Que ells percebin que són els protagonistes i que t’importa la seva preocupació.

Tolerància i respecte a la diversitat

Tan rellevant com que els teus fills no pateixen complexos és que tampoc els generin. Per aquesta raó, s’estima prioritari que siguis capaç de crear entorns de creixement que promoguin tant la pràctica de la tolerància com el respecte a la diversitat i a tota mena de diferències.

Cal ensenyar als petits a ser assertius perquè siguin capaceços de dir com se senten, què volen i que mantinguin la seva independència en relació als altres. És vital l’acceptació del grup, però, al mateix temps, també ho és que tinguin capacitat per contestar a altres nens quan siguin insultats o rebin crítiques.

Es podria no oblidar, al mateix temps, que els nens imiten als pares. Els petits copien als pares, amb el que, possiblement, una de les millors armes per prevenir els complexos del teu fill sigui que mantinguis actituds segures, sense transmitr manies o perjudicis, i amb respecte a la diversitat.

Finalment, un cop reconegut o detectat el complex, el més oportú és integrar-lo, sense exageracions, amb naturalitat. I començar a planificar la seva destrucció a poc a poc, a través de tot tipus d’activitats, lectures, pel·lícules, joc, molta diversió… I, d’aquesta manera, aconseguir que l’origen del complex es converteixi, sense que ningú se n’adoni, en una simple anédocta.

Accés a les fonts de consulta:

Qué hacer si los niños tienen complejos. El Mundo. [Data de consulta: 17/02/2016]

Pautas para que tu hijo supere sus complejos. ABC. [Data de consulta: 17/02/2016]

Aprèn més sobre valors en la infància a través de:

Logo FAROS Sant Joan de Déu

Ajudar els altres té efectes positius per a la nostra salut

Pot ajudar els altres ser un factor que beneficiï la nostra salut? Així ho evidencia un estudi en el qual s’afirma que la solidaritat és bona per a la pressió sanguínia, l’estrès i l’autoestima.

La transmissió de valors és un fet implícit en la condició humana, siguin valors més positius o menys. No obstant això, cada vegada hi ha més corrents interessades en conèixer quins valors són els que realment hem d’inculcar als més petits i que contribuiran a una millor societat.

Valors i salut

Fins ara, poques investigacions s’han centrat en buscar possibles beneficis per a la salut sobre la base de certs valors.

Ara, un nou estudi indica que la solidaritat i el fet de donar (ja sigui mitjançant el voluntariat, tot oferint suport emocional o mitjançant la participació en campanyes solidàries) té efectes per als qui reben però també per a qui dóna.

L’estudi, publicat a la International Journal of Psychophysiology, conclou que hi ha beneficis per a la salut tant en el camp emocional com físic:

Es va observar que els individus que van participar a l’estudi:

  • Presentaven menor pressió sanguínia.
  • Presentaven una major autoestima.
  • Eren menys propensos a caure en depressió.
  • Reportaven menors nivells d’estrès.
  • Eren més longeus.
  • En general afirmaven sentir-se més feliços.
Per realitzar la investigació es van comparar els subjectes que desenvolupaven tasques relacionades amb el suport social, amb altres que no ho feien de manera habitual. El primer grup va obtenir resultats molt millors, a més d’altres beneficis col•laterals observats, com major predisposició a recuperar-se millor de determinades complicacions coronàries.

El mateix estudi també va concloure que la gent que ajudava els altres presentava més autoestima, menys depressió, estrès i, en definitiva, més capacitat per ser feliç.

Mare donant la mà al seu fill

Mare donant la mà al seu fill

Un altre resultat interessant de l’estudi va ser que les persones més propenses a oferir la seva solidaritat seguien uns hàbits més saludables (fumaven menys, seguien una millor alimentació i realitzaven exercici físic de forma regular).
Segons un article realitzat el 1999 per la Universitat de California, persones de 55 anys i majors que havien participat com a voluntaris anys enrere, eren, en un 44 % dels casos, menys propensos a morir en el termini dels següents 5 anys.
Biològicament, el fet de donar als altres activa determinades regions del cervell associades amb el plaer, amb la connexió amb els altres i també amb la confiança.
L’activació d’aquestes regions, a més, provoca l’alliberament d’endorfines, la substància associada amb el benestar i el plaer. Els autors conclouen doncs que el fet d’ajudar els altres causa “una sana addicció”.

Aprèn més sobre valors en la infància a través de:

Logo FAROS Sant Joan de Déu

Consells per ensenyar al teu fill a tolerar la frustració

Aprendre des de petits a tolerar la frustració permet que els nens puguin enfrontar-se de manera positiva a les diferents situacions que se’ls presentaran a la vida.
La frustració és una vivència emocional que es presenta quan un desig, un projecte, una il·lusió o una necessitat no s’arriba a satisfer o a complir.

Quan un desig o una il·lusió no es compleixen, els adults -i també els nens- experimenten d’una manera o d’una altra tota una sèrie d’emocions com enuig, tristesa, angoixa o ansietat a causa de la frustració. Són vivències personals i és per això que cadascú s’enfronta i reacciona davant aquests fets o esdeveniments de forma diferent.

Tolerar la frustració significa ser capaç d’afrontar els problemes i limitacions que ens trobem al llarg de la vida, tot i les molèsties o incomoditats que puguin causar-nos. Per tant, es tracta d’una actitud i, com a tal, pot treballar-se i desenvolupar-se.

La frustració és un estat transitori i, per tant, no permanent: no s’ha de confondre la tolerància a la frustració amb la tolerància al fracàs.

A la vida, hi ha situacions en què aconseguim els nostres objectius, desitjos, etc., i d’altres en què no. Durant l’etapa infantil, els nens solen pensar que el món gira al seu voltant, que s’ho mereixen tot, i que aconseguiran al moment el que demanen.No saben esperar perquè no tenen desenvolupat el concepte del temps ni la capacitat de pensar en els desitjos i necessitats dels altres . És aleshores quan cal començar a ensenyar els nens a tolerar la frustració. Si els pares sempre donen als fills tot allò que demanen, els petits no aprendran a tolerar el malestar que provoca la frustració i a enfrontar-se a situacions adverses. Per això, en l’edat adulta seguiran sentint-se malament cada vegada que no aconsegueixin allò que s’han proposat.

Intentar complaure sempre els nens i evitar que se sentin frustrats davant qualsevol situació no afavoreix el seu desenvolupament integral com a persona , ja que quan siguin adults hauran d’enfrontar-se a circumstàncies tant d’èxit com de fracàs.

Existeixen teories que defensen que, si no s’ensenya els nens a acceptar els fracassos, és possible que desenvolupin una actitud agressiva reincident. En general, els nens amb poca tolerància a la frustració:

  • Tenen dificultats per controlar les emocions.
  • Són més impulsius i impacients.
  • Busquen satisfer les seves necessitats de forma immediata, de manera que, quan s’han d’enfrontar a l’espera o a la postergació d’aquestes, poden reaccionar amb enrabiades i plor fàcil.
  • Són exigents.
  • Poden desenvolupar, amb més facilitat que d’altres nens, quadres d’ansietat o depressió davant els conflictes o dificultats grans.
  • Creuen que tot gira al seu voltant i que s’ho mereixen tot, de manera que senten qualsevol límit com injust ja que va en contra dels seus desitjos. Els costa comprendre per què no se’ls dóna tot el que volen.
  • Tenen una baixa capacitat de flexibilitat i adaptabilitat.
  • Manifesten una tendència a pensar de manera radical: una cosa és blanca o negra, no hi ha punt intermedi.

Molts pares intenten reduir o evitar les fonts que poden generar frustracions en el nen, i acaben convertint qualsevol dels seus fracassos en un nou èxit. Per prevenir aquesta situació i aconseguir que el nen toleri la frustració, els pares han d’evitar la sobreprotecció i no abusar de la permissivitat. La conducta permissiva es manifesta, sovint, en cedir davant qualsevol requeriment del nen, de manera que aquest sempre aconsegueix el que vol i mai no s’enfronta a situacions negatives, problemàtiques o frustrants.

Tècniques per tolerar la frustració

Per ensenyar al nen a tolerar la frustració, existeixen alguns consells útils que us detallem a continuació:

  1. Donar exemple. L’actitud positiva dels pares a l’hora d’afrontar les situacions adverses és el millor exemple perquè els fills aprenguin a solucionar els problemes.
  2. Educar en la cultura de l’esforç. És important ensenyar al nen que és necessari esforçar-se. Així aprendrà que l’esforç és, en moltes ocasions, la millor via per resoldre alguns dels fracassos.
  3. No donar-li tot fet. Si se li posa tot fàcil al nen i no se li permet assolir els reptes per si mateix, serà difícil que pugui equivocar-se i aprendre dels seus errors per saber com enfrontar-se al fracàs.
  4. No cedir davant les enrabiades. Les situacions frustrants deriven, en molts casos, en enrabiades. Si els pares cedeixen davant d’elles, el nen aprendrà que aquesta és la forma més efectiva de resoldre els problemes.
  5. Marcar-li objectius. Cal ensenyar el nen a tolerar la frustració marcant-li objectius realistes i raonables, però sense exigir-li que s’enfronti a situacions que, per la seva edat o maduresa, sigui incapaç de superar.
  6. Convertir la frustració en aprenentatge . Les situacions problemàtiques són una excel•lent oportunitat perquè el nen aprengui coses noves i les retingui. D’aquesta manera, podrà afrontar el problema per si mateix quan aquest torni se li torni a presentar.
  7. Ensenyar-li a ser perseverant. La perseverança és essencial per superar situacions adverses. Si el nen aprèn que amb la constància pot solucionar molts dels seus problemes, sabrà controlar la frustració en altres ocasions.
Nena trista

Nena trista

Davant la frustració, s’ha d’ensenyar als nens formes positives per fer front a aquests sentiments adversos. Per això, es poden utilitzar diferents estratègies:

  • Ensenyar tècniques de relaxació. Tots ens enfrontem a les situacions adverses d’una forma més positiva si estem relaxats. Un bon consell és ensenyar als més petits a augmentar la tolerància a la frustració a través de la relaxació del cos.
  • Ensenyar a identificar el sentiment de frustració quan aparegui . Per exemple, “en Joan està rabiós perquè no ha fet bé la multiplicació. Intenta-ho amb una altra i pren-te més temps”.
  • Ensenyar al nen quan ha de demanar ajuda . A alguns nens els costa demanar ajuda, mentre que d’altres la demanen d’una manera constant i immediata. Cal ensenyar el nen a intentar trobar una solució primer. Si se sent frustrat quan realitza alguna tasca, hem d’intentar ensenyar-li a evitar la frustració: “què podries fer en lloc d’enfadar-te o abandonar allò que estàs fent?”.
  • Representar papers . Es pot jugar amb el nen a interpretar una situació frustrant. Posa-li un exemple: ha de fer els deures però vol anar a jugar al parc. En primer lloc, el nen interpretarà la frustració, i després adoptarà el rol oposat. Se li pot animar a que dialogui amb ell mateix de forma positiva i busqui una manera de resoldre el problema.
  • Reforçar les accions apropiades del nen. És important elogiar-lo quan retardi la seva resposta habitual d’ira davant la frustració, i quan aconsegueixi emprar una estratègia adequada.
  • Modificar la tasca. Ensenya-li una forma alternativa d’assolir els seus objectius.

En resum, cal recordar que la frustració forma part de la vida. Encara que no es pot evitar, es pot aprendre a gestionar-la i superar-la, i a augmentar d’aquesta manera la tolerància a aquesta. Aprendre a tolerar la frustració fa més fàcil que ens enfrontem amb èxit a la vida. Per això, com més aviat n’aprenguem, serà millor per a nosaltres.

Aprèn més sobre valors en la infància a través de:

Logo FAROS Sant Joan de Déu

Claus per a una educació contra el racisme

El món és cada vegada més petit i més plural, i això genera que cada vegada visquem entre persones d’altres cultures, religions i procedències. 

Però és això sinònim sempre de comprensió? Què podem fer com a pares perquè els nostres fills escapin d’actituds racistes?

Nens de diferents cultures agafats de la mà

Nens de diferents cultures agafats de la mà

En general, en l’ésser humà, hi ha una tendència a sentir por per alguna cosa nova o diferent. Es tracta d’una reacció instintiva, que no es produeix de la mateixa manera en totes les persones i que en la majoria dels casos és una protecció davant del desconeixement. Així, la primera forma d’evitar les actituds racistes és mostrar als nens la diversitat i la diferència com una cosa natural i enriquidora. 

Cal tenir en compte que en aquest cas el discurs moral (què està bé i què està malament) serà insuficient. Ha d’anar acompanyat d’una reflexió intel·lectual (dins de les possibilitats segons l’edat del teu fill), exposant els motius de per què tots els éssers humans són iguals, i que com a tals hem de conviure amb la fórmula del respecte i la tolerància.

Educació per a la diversitat

Com a pares podem actuar en diferents aspectes clau perquè els nens s’acostumin a la diversitat i evitar així comentaris o actituds racistes davant de persones d’altres creences, cultures o països. Si aquests factors estan presents en la seva educació, disminuiran molt les reaccions de tipus racista.

  • Fomenta l’amistat amb persones d’altres països. La relació amb altres persones és la forma més natural de comprensió de la diferència. Això és aplicable tant si el nen té companys d’altres països a classe com si els pares tenen amistats que afavoreixin aquest intercanvi.
  • Estimula l’aprenentatge d’altres idiomes. A més de ser una eina útil per a l’aprenentatge i enriquidora per a la futura vida professional, una llengua nova aporta una nova forma de veure i comprendre el món.
  • Ensenya la música, els contes, la gastronomia i les tradicions d’altres llocs. D’aquesta manera els petits veuran la diferència com una cosa lúdica i divertida. Des viatjar, o llegir contes, jugar amb apps o aprendre a cuinar receptes d’altres països són bones maneres d’ensenyar altres costums i maneres d’entendre la diversitat.
  • Parla amb els nens sobre el racisme. La comunicació és fonamental per a dues coses: que comprenguin quines actituds poden ser considerades com a racistes o com a estereotips sense justificació. En aquest cas, també és aconsellable moderar el llenguatge, i no emprar paraules despectives per referir-se a persones d’altres cultures o races. Hi ha infinites formes d’estimular una conversa sobre el racisme: el cinema, la televisió, els viatges, o fins i tot consultar junts un mapamundi o un Atles.

És important remarcar que en molts casos els nois trobaran a classe fills d’immigrants, que han arribat per diversos motius, alguns d’ells per necessitat. Comprendre això pot fer que els companys els ajudin en el seu procés d’integració, especialment en el cas dels adolescents. 

Segons un estudi impulsat pel Ministeri de Treball i Afers Socials, encara es registren moltes actituds de discriminació a les aules, per part d’alguns joves que fan servir els insults racistes per ofendre companys seus vinguts de fora. 

No obstant això, el mateix estudi també conclou que aquestes mateixes actituds cada vegada provoquen més rebuig entre els adolescents que no les adopten. A més, en les conclusions, es va observar que la influència de la família és determinant en l’actitud dels alumnes.

Aprèn més sobre valors en la infància a través de:

Logo FAROS Sant Joan de Déu